Un entrenador que ha passat del futbol base al professional en un temps meteòric. De la Tercera divisió a l’elit en només cinc anys. És la trajectòria fulgurant de Narcís Pèlach “Chicho”, que va ser jugador del Figueres, el Palamós o el Girona FC, i que ara ja és tot un referent, i un exemple, en el món de l’esport i de la direcció d’equips. Amb només 31 anys, i després d’un breu període al Peralada, on va fonamentar el seu prestigi com a tècnic, va accedir al càrrec de segon entrenador del Girona FC a Segona divisió.
Tot i la seva joventut, és un home amb una experiència notable i amb una gran capacitat de treball i d’anàlisi. I, sobretot, amb una idea clara de com ha de ser el món del futbol. Un apassionat que viu l’esport amb intensitat i que aplica una gran intel•ligència als entrenaments i als partits. Ell mateix ens parla de les seves vivències i de molts aspectes d’una metodologia que està creant escola.
Font: l’Esportiu
– Hola Chicho, moltes gràcies per acceptar la nostra proposta de fer una entrevista de caire més tècnic i dir-te que estem desitjant conèixer la teva visió de l’entrenament del futbol. En primer lloc, ens agradaria que ens fessis un resum de la teva trajectòria com a futbolista, de la teva trajectòria com entrenador i, en relació a això, en quin moment decideixes començar a entrenar.
Com a jugador vaig jugar tota l’etapa de futbol base al Girona FC, des dels 5 fins els 18 anys. Vaig estar jugant tres anys al juvenil Divisió d’Honor del club i després de fer la pretemporada amb el primer equip de Raul Agné, a 2aB; finalment, vaig sortir per anar a la UD Cassà, a Tercera divisió. Després de tres temporades a la UD Cassà, vaig canviar per jugar una temporada al AEC Manlleu, tres al Palamós CF i dos a la UE Figueres. Amb 27 anys vaig donar per finalitzada la meva etapa com a futbolista perquè la UE Figueres em va oferir la possibilitat d’entrenar al mateix primer equip on ja estava jugant com a futbolista.
Com a entrenador vaig començar jove, entrenant equips de futbol base de la Unió Girona i després la UE Figueres. Més endavant, i ja amb equips sèniors, un any i mig a la UE Figueres a Tercera divisió; un any i mig al Peralada-Girona B, a Segona B; i la última experiència, com a segon entrenador al Girona FC a Segona A.
Des de molt jove vaig tenir molt clar que volia ser entrenador. Sabia que no volia començar tard i mai em vaig veure jugant fins els 33 o 34 anys. El que no sabia era quan, com i on seria el moment. Aquest moment va aparèixer després d’haver obtingut l’ascens a Lliga Nacional amb la UE Figueres. Per a la següent temporada, em van oferir entrenar el mateix primer equip en el que estava jugant com a futbolista. Aquell dia vaig saber que era el moment.
“DES DE MOLT JOVE VAIG TENIR MOLT CLAR QUE VOLIA SER ENTRENADOR”
Fonts: Diari de Girona i l’Esportiu
– Quin tipus d’entrenador és en Chicho?
Crec i no crec amb moltes coses. Sé el que era fa cinc anys i sé qui sóc avui, però no sé com i qui seré demà. Per tant, és una pregunta difícil de contestar perquè els entrenadors evolucionem i canviem coses de manera constant. El que sí que sé es que em sento molt identificat amb el concepte d’adaptabilitat. En funció de qui, on, com, quan i per què pots ser un entrenador o un altre. No és el mateix entrenar el Figueres, que el Peralada, que el Girona. Per tant, sé que has de ser flexible, però alhora has de tenir una identitat. D’altra banda, i per ser més concret, m’agraden els equips molt valents amb la pilota i molt agressius sense ella. M’agraden els equips compromesos amb una idea col·lectiva que està per sobre de qualsevol individu. M’agrada que l’equip es comprometi amb uns valors determinats: competitivitat, humilitat, disciplina i treball en equip. Per a mi, crear un equip és més difícil, més valuós i més significatiu que jugar bé.
“ELS ENTRENADORS EVOLUCIONEM I CANVIEM COSES DE MANERA CONSTANT. HEM DE SER FLEXIBLES PERÒ ALHORA HEM DE TENIR UNA IDENTITAT”
– En relació als canvis que has viscut quant a professionalitat, ens agradaria que ens detallessis quines creus que són les diferències més significatives que t’has trobat en cada una de les teves etapes. En primer lloc, el pas d’entrenar un juvenil a entrenar un primer equip de 3a divisió. En segon lloc, el canvi d’un 3a divisió a un 2aB que és filial d’un equip de 1a divisió (Peralada-Girona B). I finalment, el pas al futbol professional en un equip de 2a divisió que va disputar les últimes dues temporades a la màxima categoria espanyola.
Cada categoria té els seus canvis i particularitats a diferents nivells, però, tot i això, l’essència es la mateixa: el joc. El motor és el mateix, la voluntat de jugar i l’ambició de guanyar. A més nivell, més repercussió i a més repercussió més pressió. Comences a sentir que el que estàs fent implica cada vegada a més gent. Relacionat amb el joc hi ha moltíssimes diferències entre categories, i no vol dir que una sigui millor i l’altre pitjor, però cada una té les seves característiques que la fan única i especial. Per exemple, a Segona B hi ha molt bons jugadors, però sovint et trobes amb camps petits que et condicionen molt el joc, jugadors físicament molt preparats jugant en camps de reduïdes dimensions. Consegüentment, es redueixen molt les condicions d’espai i temps. Has de ser molt superior per guanyar l’avantatge de la jugada. Això fa de la Segona B una categoria difícil per la variabilitat de contextos. La Segona divisió A ofereix un canvi radical a nivell de terreny i el talent del futbolista s’incrementa considerablement. Qualsevol petita modificació implica canvis que impliquen reflexió i decisió per adaptar-se bé a la categoria.
– En el Peralada, vas arribar un cop la lliga ja havia començat i vas substituir a l’anterior entrenador just abans de començar la segona volta. Un cop arribes i tens quatre dies per preparar el teu primer partit, què és el primer que fas?
L’Arnau (entrenador anterior a Chicho en el Peralada-Girona B) va rebre una oferta com a segon entrenador per entrenar un equip xinès amb Raul Agné i va decidir acceptar-la. Llavors, el Girona es va posar en contacte amb mi.
Amb quatre dies només tens temps per fer el més important. No et pots distreure i vas directe al més significatiu. Primer, trucar els capitans per presentar-me. Segon, reunir-me amb la plantilla per oferir-los un camí. Tercer, entrenar com si fos l’últim dia que podíem fer-ho. Després d’haver analitzat el perquè l’equip no aconseguia guanyar, vaig intentar ser molt clar per explicar com creia que podíem canviar la dinàmica. El més important, aleshores, era oferir un camí i ser convincent perquè tots junts el seguíssim. Aquell any, les coses van sortir molt bé, vam crear un equip i vam jugar molt bé a futbol.
– Quines van ser les teves sensacions després d’aquest debut empatant contra el Mallorca, a San Moix, i amb la victòria a tocar, contra l’equip que era líder indiscutible?
El Mallorca era un gran equip. Una sensació molt bona, tot i que vam poder guanyar a l’últim moment. Vam intentar sortir a jugar alliberats, sense por, però amb respecte. El més important aquell dia era mostrar les intencions que volíem adoptar pel que restava de temporada i no perdre-hi mai la cara. Vam trobar el punt i l’equip va rendir molt bé. Va ser el primer pas per començar a creure.
Font: Nuri Margui Photo
– Com definiries el teu model de joc? Ets fidel a les teves idees o creus que ho has d’adaptar segons el context on et trobis?
El model de joc és una eina molt ampla, representa tot el que una persona és capaç d’aprendre, imaginar, reflexionar i experimentar. En el meu cas, consta de bastants àrees i vies d’estudi i de treball. Reuneix totes les coses que he copiat i après d’altres persones a les quals estic molt agraït. El model mai no està acabat, sempre evoluciona per intentar que sigui millor, però sabent que mai no serà perfecte.
Sóc fidel al que he après i he experimentat, sí. Però fidel no vol dir rígid. Cada dia poden aparèixer idees noves que s’han d’incloure o idees obsoletes que un creu que ja no serveixen. Crec molt en què l’equip ha de tenir uns hàbits i unes intencions que són les que ens identifiquen i ens representen com a equip. D’altra banda, tot i que hi ha uns pilars fonamentals que no varien, també hi ha altres idees que s’adapten al context.
“EL MODEL MAI NO ESTÀ ACABAT, SEMPRE EVOLUCIONA PER INTENTAR QUE SIGUI MILLOR. SÓC FIDEL AL QUE HE APRÈS I EXPERIMENTAT, SÍ. PERÒ FIDEL NO VOL DIR RÍGID”
Segueix llegint l’entrevista
